Essència analògica.

Ja fa molt temps que penso que no tinc cabuda al frenètic món de les noves tecnologies. Avui dia per ser una persona “vàlida” has de saber dominar tot tipus de programes, aplicacions, gadgets… també has de ser un crack del disseny gràfic i dominar el llenguatge online, entre altres coses. En canvi, jo tinc la sensació que res d’això em pertany, m’he quedat en un estat “analògic”. M’agrada escriure a les llibretes, llegir llibres de paper, observar el meu entorn, conversar en presència d’un interlocutor… Potser pensareu que res del que he dit és incompatible amb la tecnologia però jo tinc el convenciment que sí, que tard o d’hora haurem perdut l’hàbit d’escriure amb bolígraf, de fullejar un llibre o mirar el que ens envolta sense una pantalla entremig. Sóc dramàtica? Potser sí però la qüestió és que si no estàs “in” estàs “out” i jo estic “out” perquè detesto escriure (com ho estic fent ara) a l’ordinador i detesto sentir la necessitat de publicar-ho online. Ara no ets ningú si no tens presència a les xarxes socials… doncs anem bé. Sento una “angoixa tecnològica” que va en augment. I em pregunto, es pot ser “algú” sense haver de posar les grapes a la xarxa? Suposo que ja no.

Però tota aquesta tempesta mental ha quedat una mica esvaïda després d’haver vist una conferència titulada “The power of introverts” a TED que m’ha fet sentir menys estranya. La ponent, l’escriptora Susan Cain és introvertida (com jo) i fa referència a la importància que existeixi gent que pensi i actui diferent, perquè nosaltres (els introvertits) també aportem coses a la societat, som necessaris. Fa una petita crítica sobre el criteri del que es considera qualitat i el que no en les persones; ets vàlid si ets assertiu i/o tens un caràcter extravertit i les persones introvertides passem a un segon pla (moltes vegades la nostra única via d’expressió és l’art). M’incloc al col·lectiu, com ja he dit abans, perquè he estat víctima d’aquesta mentalitat occidental i durant un temps algunes persones m’han fet sentir malament per ser així, però, al final, em vaig adonar que ser com sóc és una virtut. Mireu aquest vídeo inspirador.

Anuncios
Etiquetado , ,

Impro Sharana, moment d’entrega

FERRAN SAVALL I SHANTALA SHIVALINGAPPA – IMPRO SHARANA

El passat 13 de desembre vaig tenir l’oportunitat de gaudir d’un espectacle preciós a la sala MAC del Mercat de les Flors (Barcelona) anomenat Impro Sharana. La performance es presentava com “un diàleg entre la dansa, la música i el cant, un espectacle sense fronteres”.

Partint de la improvisació i d’una escenografia casolana en Ferran Savall i la Shantala Shivalingappa absorbeixen al públic cap una atmosfera harmoniosa adornada amb formes d’expressió úniques i diferents entre sí.

La Shantala és una ballarina amb molta personalitat, els seus moviments són secs però tenen molta profunditat. Esculpeix la música i la realitat que imagina amb el seu cos petit i lleuger.

En Ferran canta cançons que t’arriben a l’ànima. L’oïda aspira la melodia i després el cos sencer et batega. Té una veu dolça, una veu “bressoladora” (tot i que aquesta paraula no existeixi crec que seria molt adequada encunyar-li al Ferran) que t’atrapa. Però no és aquesta la qualitat que el fa especial, tinc el convenciment que la seva veu explica coses molt més transcendents, sembla fràgil però és poderosa.

No podria oblidar les bèsties de músics que els acompanyen; amb una destresa astorant amb el kaval (flauta d’origen búlgar) en Nedyalko Nedyalkov, al contrabaix un màquina, Jordi Gaspar, també en David Mayoral rodejat d’una cort d’instruments percudits als que sotmetia amb molt gust i en Driss El Maloumi governant el oud (llaüt).

Sharana significa entrega i us puc assegurar que ho van entregar tot.

Feu una escolta al disc que ha donat peu a la unió entre la Shantala i en Ferran: Ferran Savall – Impro

Etiquetado ,

Viatge auditiu pel segle XX i XIX

Avui ha arribat a les meves orelles un vídeo (sí, sí, un vídeo a la meva oïda) de youtube d’uns cantants que recorren les diferents dècades del segle XX i XIX amb l’excepcional i meravellós instrument que posseïm les persones: la veu. Ara estaria bé començar a filosofar una mica sobre les meves teories sobre la veu de les persones però no vull fer perdre el temps a ningú. Us deixo 5 minuts per repassar algunes de les cançons que han representat les dècades que hem deixat enrere.

Lamentablement el vídeo ja no està disponible a youtube, aquesta és la lacra del món virtual.

Anatomia d’una gira folkclòrica (I part)

Imagen

Un vídeo, un viatge

“Quin record tens de la gira? Contesta ràpid, respon amb la primera paraula que et vingui al cap”, m’instiguen. Però no és fàcil. Les impressions que t’emportes d’un viatge exprés de 5 dies amb un grup de música folk i 40 grupies són infinites.

Imatges que em vénen: L’anada cap al País Basc i els seus paisatges fugaços, les desfilades de l’ukelele (endavant i enrere sense parar), els incansables portadors de la festa: els nois de la Garriga, el passatger més corpulent de l’autocar que ocupava tots els seients del darrera: el contrabaix de l’Iu Boixader, les picabaralles entre els del costat sud i nord del Llobregat, els dos càmeres que van enregistrar-ho quasi tot (sobretot els behind the scenes), el xacolí i moltes coses que ja no sóc capaç de recordar.

El temps s’encarrega de passar el sedàs. Així doncs, em veig obligada a cremar una mica les neurones per revifar els records que la meva memòria no ha pogut filtrar…

Pel grup l’aventura va començar el 31 d’octubre al teatre Cal Ninyo de Sant Boi, on presentaven el seu segon disc: ‘Amb Canya!’. Un parell d’hores abans un equip del programa La Sonora del canal 33 ja els seguia (i perseguia) amb un parell de càmeres i els exprimia a preguntes. El resultat és aquest:

RIU A LA SONORA

Però no perdem el fil…

Dos dies abans d’emprendre el viatge vam rebre un correu electrònic amb un dossier que detallava què faríem els 4 dies (5 pels qui començàvem a Sant Boi).

El tret de sortida va tenir lloc el dia 1 de novembre al Carrer Bruc cantonada amb Carrer Sant Antoni Maria Claret d’Esplugues de Llobregat. L’hora? El dossier especificava el següent:

“IMPORTANT: HEM DE SER TOTS MOLT PUNTUALS, ELS HORARIS SON FONAMENTALS PEL BON FUNCIONAMENT DE QUALSEVOL GIRA. UN RETARD SIGNIFICA NO PODER FER PROBES EN CONDICIONS NI ARRIBAR A L’HORA ALS LLOCS”.

Però la festa ja pesava sobre els cossos i la puntualitat no va ser un tret a destacar. Un cop enfilats a l’òmnibus va començar el que, probablement, no oblidarà ningú dels que vam formar part de la gira. Al minut 1 un ja podia predir que la bogeria seria el leitmotiv del viatge. La banda sonora? El xivarri dels impacients, dels que volien festa, dels que necessitaven música (crec que tots), dels qui buscaven evadir-se o escapar de la rutina. Posar-nos a dormir a l’uníson requeria la planificació d’un enginyer, és a dir, era impossible.

Inevitablement vam caure de quatre potes als tòpics: Sexe, drogues & folk! Però els detalls impúdics queden a la caixa negra de l’autocar.

Per començar, la borratxera musical és inevitable: des del repàs minuciós del cançoner a la popularitzada ‘Somebody that I used to know’ de Goyte i Kimbra amb la participació de tots els viatgers. Un fil musical adaptat a tots els gustos i que va amenitzar les llargues hores al bus.

Segona parada: Durango

La ciutat biscaïna ens va rebre sota la pluja, tot i així la sensació tèrmica era molt agradable. Algunes persones, amb fe cega per les noves tecnologies i les seves aplicacions, estàvem convençudes que toparíem amb el ple hivern del nord i s’ha de dir que el temps es va comportar meravellosament bé. Un cop amb els peus a terra, els components de RIU s’afanyaven per arribar a les proves de so mentre els altres vam iniciar una busca i captura de menjar i beure.

IMG_3339

 

El primer concert del grup va anar acompanyat d’un bon xàfec i públic escàs. No obstant, els groupies estàvem allà, reforçats per les tapes i l’alcohol, i vam deixar-nos la pell per demostrar-los que les 8 hores de viatge havien estat una nimietat. Finalitzat el concert i “quinto” en mà les hores es van anar estenent i arrencar cap al càmping on dormíem va costar penes i treballs.

Etiquetado , , ,

Residus musicals

Hi ha persones que es resignen a la baixesa de la seva sort però d’altres que busquen o acaben trobant un sentit a la seva situació. La delícia sonora d’aquesta setmana neix a les deixalles de Cateura, una població del Paraguai que viu del reciclatge dels residus que produeixen milers de persones. Un home que diàriament caminava per les escombraries va ser sorprès per un moment de màxima lucidesa i va aconseguir això…

La bellesa no és exclusiva, es troba en els llocs més inhòspits de la terra.

AMPARO SÁNCHEZ: “CREO QUE LO MEJOR ES NO TENER MIEDO”

Fotografia promocional de su último disco "Alma de cantaora"

Fotografia promocional de su último disco “Alma de cantaora”

Además de cantante, la andaluza Amparo Sánchez es ‘una llama que quiere ser hoguera’ y lo consigue porque no pierde el aliento en decir lo que piensa y en actuar consecuentemente. Si fuera posible etiquetar su música podría decirse que es ‘música sin tapujos’ y probablemente se lo deba a su voz, que sale de las entrañas, y a su relación con las culturas del mundo. Férrea defensora de la libertad de los pueblos marginados, de la mujer y, en definitiva, de las personas. No lo puede decir ni más claro ni más alto. 

Por AITANA COLINA

¿Qué tiene un alma de cantaora?

Una cantaora es cantante desde el alma, tiene la necesidad de expresarse a través de su voz, de contar historias y compartir realidades, alguien que canta para unir y repartir amor y buenos deseos a quien la escucha.

Las letras de tus discos tienen un aire reivindicativo. ¿Viene de lejos esa actitud peleona?

En las canciones busco textos que me muevan por dentro y que puedan mover a los demás, tanto en la mirada interior como en la mirada al exterior, al mundo y al tiempo que nos ha tocado vivir.

Te implicas en causas de flagrante injusticia, como la marginación del pueblo saharaui. ¿Qué aprendiste en los campos de refugiados?

Aprendí lo que es la dignidad, la resistencia, la mirada rebelde de un pueblo que espera volver un día a su tierra, de donde los echaron hace muchos años. Aprendí también a valorar que a pesar esa situación tan dramática -como es vivir en mitad del desierto- ellos tienen una sonrisa para el viajero y toda su hospitalidad.

¿Usas tu condición de artista para denunciar situaciones sociales? ¿Se puede conseguir el eco mediático deseado?

Escribo sobre lo que siento y lo que vivo y colaboro con asociaciones o colectivos que trabajan por los derechos humanos y por un mundo más justo y sostenible.

Fuiste a México y volviste con una exposición de fotos en las manos “Realidad en Chiapas”, ¿cuál fue la realidad que captaste a través de las imágenes?

Las fotos eran de una fotógrafa mexicana, yo colaboré en la parte musical creando un repertorio de canciones rebeldes sobre una base de sound system, pero esas fotos fueron mi primer contacto con la realidad del pueblo indígena Zapatista en resistencia. Años más tarde pude ir a visitar a esa misma comunidad y  -junto al viaje a Argel donde conocí los campamentos saharahuis- han sido de las experiencias mas bonitas de mi vida.

¿Qué opinas de la subida del IVA del 8 al 21% que se ha aplicado en cultura? ¿Cómo crees que afectará a largo plazo la relación de las generaciones futuras con la cultura?

Creo que es el mayor desastre que podía pasar en el gremio de la música, y que lo es mucho más si lo comparamos con otros países europeos. No tenemos ninguna ley ni convenio que nos proteja y ahora sin duda se está condenando a la cultura. La cultura no es un lujo, es parte de nuestro patrimonio como pueblo.

¿Es tu voz tu mejor arma para luchar contra las injusticias sociales?

La música es el medio en el que me expreso, pero creo que como cada ciudadano que es consciente de la situación actual intenta luchar contra las injusticias sociales.

¿Para qué te sirve la música en los tiempos buenos? ¿Y en los tiempos difíciles?

La musica es mi vida, mi estilo de vida y a lo que me dedico, así que siempre está, en los momentos buenos y en los difíciles. En los momentos buenos me permite compartir la vida con los demás y en los malos me ayuda a sentirme mejor.

Cuando viajas regresas con arte. ¿Qué te inspira?

Los viajes nos sacan de nuestra rutina y ofrecen la posibilidad de conocer otras culturas, costumbres y paisajes. Esto siempre es inspirador. Luego hay que trabajar esas ideas y yo suelo hacerlo en mi estudio, rodeada de mis objetos, muchos de ellos recuerdos y regalos de esos viajes.

La fuerza de las mujeres es un tema que se cuela en algunas de tus canciones. ¿Te consideras feminista? ¿Han cambiado las cosas para las mujeres o seguimos sufriendo desigualdades?

Sí, me considero feminista porque busco la igualdad entre hombre y mujer, porque pienso que ninguno es más que el otro, porque ambos deben caminar a la par, tener los mismos derechos y esto debe de extenderse a todos los lugares del mundo. También soy feminista en agradecimiento a todas las mujeres que lucharon para que hoy en día podamos votar, elegir con quién queremos vivir, dónde y de que manera. Soy feminista porque hemos sufrido siglos de invisibilidad.

¿Qué mujer es Amparo Sánchez?

La canción de alma de cantaora es una sincera declaración de intenciones. Soy madre, hermana, cantaora, estoy en contacto con la naturaleza, medito, intento ser luz para mí y para los demás y, como dice la abuela Margarita en mi álbum, creo que lo mejor es no tener miedo.

Amparo Sánchez acaba de publicar su último Álbum “Alma de cantaora, un disco sentido y sensato, vitalista y desprendido, realizado por alguien capaz de valorar los placeres de la vida, placeres que se pueden encontrar en todos los estados de la misma y al mismo tiempo en todos los temas de este disco, donde la inocencia se cruza con la sabiduría ancestral, donde la rebeldía innata se mezcla con la sencillez espontanea, donde la amistad es el presente y el presente es la amistad.

Els ajuntaments abaixen el volum del jazz català

Cada dia hi ha més cantants i músics de jazz que declaren trobar-se desemparats davant
les institucions públiques. Els ajuntaments entrebanquen l’oferta de música en viu als bars i la manca de locals barra el pas a molts artistes. 

Els ajuntaments no donen pas gaires facilitats als petits músics de jazz que volen fer-se un lloc dins l’escena musical catalana. “L’ajuntament tanca portes. El sector públic i les grans corporacions fa anys que impulsen la creació d’infrastructures gegants que dificulten la creació d’espais més petits on l’artista es pugui desenvolupar”, explica Anna Herrero, una cantant barcelonina. Els bars que volen obtenir permisos per a fer concerts en format acústic es troben amb una lluita entre David i Goliat. Els ajuntaments organitzen festivals de jazz que només conviden artistes de renom nacional i internacional. Però, segons que expliquen diverses cantants, cada dia resulta més difícil de poder tocar en petits locals, perquè als ajuntaments els interessa que el públic vagi als festivals.

Carme Canela, una de les cantants més veteranes de jazz, ha estat testi- moni del naixement de grans músics de jazz a Catalunya. “Com en tot, a Catalunya sempre hi ha hagut més tradició i cantera. Però ens falta públic”, explica Canela. El jazz és un estil de minories. Tot i que la tendència va canviant, fins fa poc era titllat de músi- ca elitista, fet que repel·lia el possible públic. “El jazz mai no ha estat un fenomen de masses, però vull pensar que amb el temps l’interès creixerà. Vull ser optimista”, confessa Canela. Laia Boixadós, cantant d’un grup anomenat Jazz a 4, explica que quan va tornar d’estudiar música al Berklee College de Boston (EUA) va notar que a la música, a l’àmbit local, li faltava maduresa. “El jazz ha millorat respecte a anys anteriors, però sincerament falta aportar-hi coses noves”, diu la cantant. Boixadós creu que la música aquí va més lenta: “Repetim la música que s’ha fet durant trenta anys. I, a més, ens resulta difícil de fer coses noves i fresques”. Esther Garcia, una jove intèrpret de jazz de 26 anys, celebra la situació del jazz a Catalunya. Tanmateix, lamenta que cada vegada hi hagi menys locals on es pugui tocar. “Els ajuntaments posen moltes restriccions als bars o petits locals que volen oferir música en viu”, critica Garcia. I continua: “La música en directe és monopolitzada pels ajuntaments. Hi ha pocs bars on es pugui fer jazz i moltes multes.”

(Clara Luna i Albert Vila – You oughta know)

Prohibit pujar a l’escenari.

Aquests darrers anys molts ajuntaments han fomentat el jazz a través de festivals, però els músics joves no hi tenen accés, llevat que tinguin un nom. “És una pena que hi hagi molts músics que no es puguin anar a sentir enlloc”, diu Esther Garcia, que creu que als ajuntaments no els interessa de tenir competència, i obtenir permisos esdevé tota una odissea. “Els qui vivim en pobles petits ens hem trobat que hem d’anar a fora per a escoltar música o cantar”, s’indigna Garcia. Clara Luna, cantant de Clara Luna Quartet, Lunar Project i l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics, opina que som a anys llum d’on podríem ser realment. “No hi ha un interès real per la música, de la música com a art”, comenta. Luna troba a faltar, de fet, interès real per la cultura. A més, creu que la creativitat dels músics està desemparada i, en la mateixa línia que Esther Garcia, constata que les institucions públiques no ofereixen llocs “des d’on es pugui demostrar al món allò que els músics d’aquí tenim per dir”. Clara Luna explica que “la gent s’omple la boca dient que a l’estiu fa festivals de jazz a la fresca (i queda molt bé), però fora d’aquest circuit el suport econòmic és més aviat escàs”.

(Carme Canela – Postal)

El sistema educatiu es gira d’esquena a la música. Malgrat que tant a Carme Canela com a Laia Boixadós també els decebi la mala situació de la música en viu, ambdues creuen fermament que la falta d’interès per estils de música com el jazz prové del sistema educatiu. Des de sempre l’educació que domina les aules de l’escoles de primària ha anat en detriment dels estils que no omplen estadis, tal com el jazz. “Si el públic estigués educat musicalment podria donar suport a noves propostes”, comenta Boixadós. Els anys que Canela fa que exerceix la professió li han permès de comprovar que la falta de públic del jazz és una qüestió cultural. “A diferència de països europeus com ara França, Alemanya i els Països Baixos, aquí musicalment no s’educa els petits”, lamenta Canela. “El públic no té un bon criteri musical i els ajuntaments es mouen d’acord amb allò que demana el públic”, afegeix Boixadós.

Des de sempre, Catalunya ha procurat protegir, per sobre de tot, el seu entramat cultural. Però la cultura co- mença en l’educació i sense una base sòlida no troba l’acollida esperada. Arran d’aquesta falta de criteri i desinterès generalitzat, les propostes fresques i innovadores són una batalla perduda. El jazz en català n’és un exemple.

Laia Boixadós aposta musicalment pel català. No obstant això, creu que hi ha una falta de seguretat en el pla lingüístic. “De per si ja és difícil de compondre, és una cosa molt compromesa, has de tenir-ho molt clar”, explica Boixadós. Tanmateix, confessa que si no es fa és també per una qüestió de moda. “Cal que el jazz en català sigui moda perquè es canti. Les cantants funcionem amb les modes.” D’una altra banda, cal matissar que els referents musicals de les cantants de jazz catalanes són nord-americans.Altres cantants de jazz, com la Clara Luna, no troben interessant de fer estàndards de jazz en català. “El jazz es crea en un país on la llengua no és el català, és com si volguéssim cantar música popular turca en català”. Així i tot, no refusa de crear “música de sonoritat i forma més jazzística” perquè li sembla compatible amb qualsevol idioma. Carme Canela, una de les poques referents del jazz cantat en català, diu que aquesta música i la seva llengua no són incompatibles. És de l’opinió que el jazz es pot defensar en qualsevol idioma. “Avui dia tota la música és una mescla. Per tant, introduir el català en el jazz no és més que una forma de créixer musicalment”, expressa Canela. Aquesta veu femenina del jazz creu que la música que avança no pot ser mai purista. “La gent purista és la que posa les barreres entre la nostra llengua i el jazz”, opina Carme Canela. Durant anys, Canela ha hagut de bregar amb clixés com ara “el jazz és música de negres”.

(Laia Boixadós Quartet – Cicle Jazz Bolvir)

Afortunadament, el temps demostra que ni la llengua ni l’origen no signifiquen cap entrebanc a l’hora d’arribar a nous públics. “Amb el fenomen Manel veiem que no ho tenim tot perdut, si més no a l’àmbit estatal”, raona Boixadós. A més, creu que si el jazz és ben fet la llengua tant se val en quina llengua es canti. Hi ha molts motius, segons Luna, que porten una cantant a descartar la seva llengua a l’hora de cantar jazz: “No té la sonoritat que busquen, no se senten còmodes, no té la projecció internacional a què volen accedir o no hi han pensat.” Cada una d’aquestes cantants viu i veu aquest món des d’un punt de vista diferent. “La situació del músic només és visible amb coratge; tant de bo es pogués treballar cinc dies la setmana, però falten llocs de feina”, comenta Anna Herrero. La falta de mecenatge és per a Carme Canela un altre handicap per a la música de casa nostra i, en concret, per al jazz. “S’hauria de trobar una manera de fer negoci; el problema és que aquí la música no és negoci”, afegeix. Ara mateix, en un context de crisi econòmica, cultural i educativa, el futur dels músics pot semblar incert, però aquestes artistes són una demostració palpable que la cultura catalana (musical en aquest cas) continua al peu del canó.

Darlas Qwart ensuma l’estiu

Somia amb l’estiu durant els mesos freds i mentre alguns cauen en letargia, d’altres com ell, converteixen els seus anhels en música. El cantautor i compositor Carles Duart, conegut artísticament com Darlas Qwart, acaba de treure del forn el seu primer EP, capitanejat per Summertime que també dóna nom al disc.

Entrevistar a Darlas Qwart no és feina fàcil. L’actitud extravertida que l’acompanya als escenaris està anys llum de la persona que trobem quan no té una guitarra entre les mans. Però finalment, després d’un bon mojito, deixa entreveure en Darlas que a l’estiu escalfa l’ambient als pubs. Amb un pop-folk que contagia, el jove cantautor explica les seves vivències personals, des de les bronzejades fins a les dels cors trencats. Curiosament, el missatge recorrent que provoca el bateig del seu EP debut té poc a veure amb el conjunt de temes que l’ocupen. Summertime, també dóna lloc a la melancolia, tal com demostra l’única cançó instrumental del disc, Step.

Que com explica, “és un reflex de la meva evolució personal, un pas cap allà on em vulgui portar la vida”. En Darlas, com qualsevol persona amb una mica de sensibilitat, troba en gairebé totes les cançons un espai per l’amor o desamor. “És massa difícil obviar-lo”, assegura. Tot i així, la cara sentimentaloide de Qwart no és sinònim de drama. “Good love parla de l’amor però no només de parella, es pot estimar molta gent i moltes coses”, subratlla. Els acords senzills que utilitza per explicar “els cops que li dóna la vida” deixen un bon sabor de boca; rom, llima i menta. Tant bon gust com la música que l’inspira. “He begut molt de Ben Harper i de Jack Johnson, però he escoltat i escolto de tot”, explica. Algunes persones diuen que el seu estil té molt parentesc amb Jack Jonhson però aquesta afirmació li fa riure molt. “Uf, jo no li arribo ni a la sola de la sabata”, agrega. També s’ha emborratxat molt amb el reagge, “crec que artísticament Bob Marley m’ha influenciat molt, és un músic al que admiro molt”. En canvi, quan composa no fa cap tema amb base reagge. “L’únic que podria recordar aquest estil és la meva veu que té un rotllo una mica ‘rasta’”. Sens dubte no podem passar per alt la seva veu rasgada, que en algun concert, ha emulat quasi a la perfecció la veu del famós bluesman, Louis Amstrong. Una de les virtuts de Qwart és la inquietud, que l’ha portat a enrolar-se en diferents estils de música, ha deixat rastres com aquests.

Com també provar noves vies per autopromocionar-se: ara està treballant en una idea que vol convertir en missatge viral a les xarxes socials. “Busco l’efecte Catarres però la sort hi juga un paper molt important”, diu el cantautor. En Darlas no pretén ser profund ni commoure amb les seves lletres. “Simplement explico historietes perquè la gent que m’escolti s’ho passi bé, sempre hi ha lloc per l’humor”, acaba. Després de tot seria bo saber quin Darlas Qwart ha trobat a Summertime. “Amb el del ‘bon rotllisme’ ”. Ras i curt.

Enhea, una ‘folkie’ muy intuitiva

Nerea Alonso (Barcelona, 1987) licenciada en periodismo desde 2009 pero desencantada con la profesión. Estudia doblaje y está convencida que para ganarse bien la vida hay que salir del país. Desde hace tiempo en sus ratos libres o momentos de frustración escribe canciones que después canta.

Mataró, abril 2012

¿Quién es Enhea?

Todo empezó cuando empecé a escribir canciones con un grupo de amigas. Inventábamos historias, nos intercambiábamos relatos, … hacíamos cosas muy “frikis”. En nuestra historia ficticia éramos un grupo de música y mi personaje, Enhea, era la batería. Y en un momento dado, Enhea escribía una canción muy cutre y la hicimos de verdad.

Muy original. ¿Entonces Enhea es autodidacta?

Una de mis amigas tocaba la guitarra clásica y después de cada clase venía a casa a enseñarme lo que había aprendido. Pero resulta que soy muy vaga y decidí buscar por internet como hacer acordes.

 ¿Y allí empezó Enhea?

Sí, primero eran canciones para mí pero luego me di cuenta que si escribía canciones que fueran más normales podrían interesarles a la gente. Y de alguna forma servía como terapia.

Así que dotes terapéuticas y de escritora…

Bueno, yo no lo llamaría dotes pero era mi medio para contar aquello que necesitaba decir y me servía. Nunca me digo “va, vamos a escribir una canción y va a tratar sobre eso” como por ejemplo hace Marc Hernández. Yo no puedo usar la razón porque no tengo técnica, soy más intuitiva. Y a veces salen cosas muy chulas que son las que escuchas y otras que no, las que se quedan en el ordenador.

¿De dónde nace ese punto melancólico que tienen todas tus canciones?

No lo sé, siempre se dice que cuando todas tus necesidades están cubiertas puedes empezar a pensar en problemas. Supongo que a mí me pasa eso.

En el fondo eres muy sensible, ¿no?

Sólo en el fondo. Todo es una tapadera. Todo el mundo es romántico pero mi tapadera es muy grande.

¡Qué miedo!

¿De qué hablábamos? Ah, sí. Que soy oscura porque sólo escribo cuando estoy triste. A veces es mejor escribir que acabar dando puñetazos.

No he escrito ninguna de mis canciones por gracia divina. Todas ellas tienen un momento y una persona.

Veo que Enhea tiene carácter en cambio cuando está en el escenario proyecta una imagen dulce. ¿Cómo explicas la diferencia entre tu puesta en escena y lo que quieres decir?

Hace poco me di cuenta que cuando estoy encima del escenario puedo tener los ojos cerrados durante dos canciones sin darme cuenta. Realmente estoy muy a gusto y supongo que después de tres años he sabido encontrar el equilibro entre lo que quiero decir y lo que expreso en directo.

¿Cómo ha evolucionado Enhea como artista de 2009 a la actualidad?

La palabra artista me queda muy grande, sólo hago canciones sobre problemas que tengo. Lo bueno es que a algunas personas les gusta lo que hago y eso me motiva. Por esa razón ahora mismo Enhea ya no es solista, somos una banda compuesta por Fumi (la violinista), Matías (el batería), Marc Hernández (guitarrista y voces).

Pero sin perder la esencia de Enhea.

Sigo siendo yo misma, pero es muy diferente tocar en grupo porque primero de todo, y no es algo muy profesional, me invento la estructura. Ahora empezamos a entendernos como grupo.

Concert à emporter de Enhea

¿Eres muy caótica?

Puedo parecer caótica para otros músicos pero mi caos tiene un sentido cuando toco y suele ser fruto de la improvisación. Pero tocar en grupo es algo muy diferente, es toda una maquinaria.

¿Y esta maquinaria qué novedades aporta en tu música?

Ahora con el violín tengo una fijación con la música country o, como digo yo, más cowboy. Pero seguimos probando cosas.

El sonido de tus canciones tiene un aire casero. ¿Cómo grabas los temas?

Hasta el momento todos los temas han sido grabados en casa con el típico micro gris del ordenador y me las arreglo con mis conocimientos de principiante como editora de audio. Pero normalmente siempre hay una grabación cutre antes de la que cuelgo en myspace.

¿Y cuando sabes que has acabado una canción?

No se puede saber. De hecho yo pensaba que tenía muchas canciones acabadas y cuando las he puesto en común con los chicos me he dado cuenta de que no estaban acabadas. Las que escribía antes no tenían un principio ni un final, las soltaba y si cuela, cuela.

¿Entre tus canciones hay alguna favorita? ¿Por qué?

La nueva es siempre favorita. Las antiguas las acabo aborreciendo.

¿Te aburren tus propias canciones?

Sí, mucho. He dejado de tocar canciones porque me aburría tocarlas. Si deja de gustarte tu propia canción no se la enseñas a nadie porque todo el mundo va a percibir que esa canción te importa nada.

¿Y entonces cuál es ahora tu canción favorita?

Es We never sleep. Porque la dinámica de la canción es muy chula, el violín es magnífico, la batería es brutal y Marc toca la melódica que es un instrumento que me gusta mucho. Es muy divertida y lo mejor de todo es que la gente baila y eso es algo que jamás había pasado en mis conciertos. De hecho es la única canción que sale de una experiencia alegre.

 ¿Qué nos depara Enhea para los próximos meses?

Ahora mismo tenemos en mente grabar algunos temas más en serio para poderlos vender en los conciertos. Para que nos puedan escuchar en el coche.

¿Cómo describirías tu estilo de música?

Me encasillan en folk pero si tuviera que explicarlo de alguna forma diría que es un estilo que conecta a las personas.

¿Qué quieres decir?

El otro día en un concierto se me acercó una mujer de unos 50 años y me dijo que no entendía nada de lo que decían las canciones y que sabía de lo que iban por la explicación que hago antes de cantarlas. Sin embargo me dijo que solo con la música entendía lo que me estaba pasando. ¿Cómo lo hice? No lo sé. Pero que esa mujer entendiera lo que decía sólo con la melodía es una sensación increíble sea del estilo que sea.

¿Cuáles son tus influencias musicales?

Escucho mucho folk (August & Julia Stone) y antifolk (Joanna Newson, Devendra Banhartt, Cocorosie), rock, indie.

Dices ‘indie’ con un tono reticente. ¿Resulta vergonzoso escuchar indie?

No, hay mucha gente que se ha apuntado al carro del rollo indie y que monta una banda. Como en todo hay bandas que están bien pero muchas otras que son repeticiones de repeticiones de repeticiones.

Saturando el mercado…

Pero siguen habiendo muchos grupos que valen la pena. Bandas muy interesantes que no son muy conocidas y cuando se popularizan la gente se pregunta “¡¿cómo no se ha sabido antes de ellos?!” y da rabia por siempre han estado allí.

¿Cómo está respondiendo la gente ante el panorama musical folk?

Durante años España ha tenido un mercado muy cerrado y la música anglosajona ha pasado desapercibida pero ahora con internet tenemos más posibilidades de descubrir grupos. Curiosamente hoy mismo he descubierto una cantante catalana, Joana Serrat, a través de una vídeos colgados en youtube. Poder hacer tu propio marketing es una maravilla, yo lo hago.

Què és Filigrana Sonora?

Filigrana Sonora busca, comparteix, confia, retrata i s’enamora de petits projectes musicals. Històries interessants, commovedores i inspiradores que són imperceptibles per a molta gent. Filigrana Sonora dóna veu als artistes per omplir d’històries les vostres orelles.

Anuncios